Menú principal
TwitterFacebookLinkedIn
628.546.791
633.402.018
635.676.515
info@centrepip.com

628.546.791 - 633.402.018 - 635.676.515 - info@centrepip.com

Català - Español

Protegim o sobreprotegim?

És normal que com a pares preocupi el benestar emocional i físic dels fills i que vulguem el millor per a ells. Això està molt bé però el problema és quan aquesta preocupació passa a ser excessiva i impedeix el desenvolupament sa del nen.familia

Per exemple, si anem a un parc veurem diferents tipus de pares que actuen de diferents maneres amb els fills. Per una banda tenim aquells que no estan pendents dels nens ni de si es posen en situacions de perill. Tenim també aquells que estan a l’aguait de que els nens no es facin mal, avisant-los quan fan qualsevol cosa que els pot fer caure o donar-se un cop però sense impedir que ho facin (a no ser que sigui realment un perill per al nen) amb la idea que han d’aprendre de les experiències i, per últim, aquells pares que sembla que tinguin els nens en unpot de vidre o en una bombolla, impedint que juguin de manera lliure per por a que es facin mal, per mínim que sigui.

L’ideal és la situació intermitja, és a dir, aquella en que deixem que el nen experimenti, es senti lliure, assumeixi la seva responsabilitat si es fa mal (ja l’han avisat del perill) i aprengui de les seves experiències.  Les altres dos postures són extrems que no beneficien al nen i porten conseqüències a curt i llarg termini no desitjades. En la primera el nen té un excés de llibertat i li falta un guia adult que el cuidi, estigui pendent d’ell i l’ajudi a distingir les situacions perilloses de les segures, en aquest cas parlem de desprotecció. En la última postura els pares, no deixen que el nen pugui aprendre dels seus propis actes i tenir un joc espontani ja que contínuament se li estan tallant les ales, podríem parlar en aquest cas de sobreprotecció.

Una altre situació que pot exemplificar el tipus de comportament dels pares és la relacionada amb els deures escolars. Tenim pares que no supervisen ni estan pendents dels estudis del fill, pares que fan un acompanyament dels nens però potenciant que facin les feines per si sols, es responsabilitzin del seu procés d’aprenentatge i estableixin hàbits d’estudi i pares que ajuden en excés als fills, arribant a fer ells els deures en algunes ocasions, sent ells qui pregunten als altres pares o companys la feina que tenen els seus fills i sovint excusant-los quan treuen un mal resultat (era massa difícil, li havien posat massa feina, no li han deixat temps, li tenen manía, etc) .

Ens centrarem en aquest últim tipus de pares en aquest article per tal de veure els efectes que aquesta sobreprotecció acaba generant en els nostres fills.  És important destacar que la majoria de les famílies que sobreprotegiexen no són conscients de que ho estan fent ja que pensen que simplement estan fent el que cal per a que els seus fills siguin feliços, evitant-los el patiment. Però és important entendre que un cert grau de patiment en moments puntuals és necessari en la vida ja que de les situacions difícils aprenem i en sortim enfortits. Posem per exemple, el nen que suspèn un examen perquè ha estudiat poc. Si els pares el justifiquen constantment, no aprendrà que ha d’estudiar més per a treure bons resultats. A més, no entendrà que depèn d’ell i del seu esforç el seu procés acadèmic, sinó que creixerà pensant que depèn dels altres que l’avaluen, sentint-se indefens, baix motivat i sense necessitat de posar esforç i ser responsable.

A mode de resum, podem identificar les següents conseqüències de sobreprotegir als infants:

  • Creem persones depenents: No han aprés a gestionar la seva pròpia vida ni a resoldre els seus problemes ja que sempre hi ha hagut algú que ho ha fet per ells. Per tant, sempre dependran d’algú per prendre decisions o fer front a determinades situacions.
  • Creem persones porugues: els ensenyem que estan rodejats d’amenaces i, el més important, que per si mateixos no les poden fer front. D’aquesta manera es senten insegurs i amb molta por ja que no pensen que tinguin prous capacitats per enfrontar-se a la vida, tenint una constant por “al que pugui passar”.
  • Desenvolupen una baixa tolerància a la frustració: Són nens que no estan acostumats a rebre negatives per part dels pares ja que aquests els hi acostumen a donar tot per tal de que no pateixin. No han pogut aprendre que les coses a vegades no surten com un vol i, agradi o no, aquesta és la realitat. A més, el nen pot acabar veient als pares com a una espècie de criats a la seva disposició. Quan es troben amb frustracions el més probable és que responguin amb ira, exigències i fins i tot agressivitat, el que els pot portar a tenir dificultats en les seves relacions socials i en la seva vida en general.
  • Creem nens amb baixa autoestima i impedim que desenvolupin les seves capacitats personals. Si no deixem que el nen experimenti les conseqüències positives i negatives dels seus actes, mai aprendrà de les situacions que visqui. Si impedim que estigui immers en determinades situacions tampoc aprendrà de les mateixes i el limitarem als ambients que els pares controlen, veient els altres com a excessivament amenaçants. A més, sempre es sentiran inferior als altres ja que no es senten prou vàlids per fer les coses per si mateixos i es sentiran constantment limitats, sense que aquesta limitació que li han imposat els pares sigui real.

Després de tot l’assenyalat es pot concloure que sobreprotegir aporta més conseqüències negatives que positives per als nostres fills. Així que us animem a que, si us adoneu que sense voler esteu massa a sobre del vostre fill/a dificultant-li el seu desenvolupament, intenteu buscar maneres de deixar-lo més lliure i facilitant que sigui més autònom i responsable.

Per a més informació podeu escriure a: info@centrepip.com