Aquest nen té TDAH. Aquesta nena té dislèxia. És un problema de conducta. Hi ha alguna cosa estranya en aquest nen …
Malgrat l’augment d’informació i del major accés a aquesta, els trastorns mentals o psicològics segueixen sent un tema tabú per a moltes persones. La por i els prejudicis són presents tant en les persones que el pateixen com en els familiars o amics que conviuen amb ell. En aquest sentit, patir un trastorn o un problema psicològic passa a ser un motiu de secretisme i d’ocultació. Encara que no cal publicar-ho o comentar-ho amb totes les persones que coneixes, el fet de viure-ho com un aspecte a negar o a dissimular, dificulta tant la seva superació com la seva normalització.
El diagnòstic en qüestió, no deixa de ser un recordatori que “alguna cosa no funciona bé en aquest moment”. El matís d’aquest moment és important ja que els diagnòstics no són estàtics. Al contrari del que moltes vegades es creu, els diagnòstics psicològics tendeixen a ser dinàmics i van evolucionant entre el continu existent entre la salut i lo patològic.
Podríem establir aquest continu identificant diferents punts d’ancoratge. És a dir, tot i que una persona presenti un trastorn crònic s’ha de valorar la situació actual, d’acord amb els criteris diagnòstics establerts. Reconeixent per tant, diferents graus com podrien ser:
En el cas dels nens, la por a l’estigmatització està molt més present en els pares o tutors. Per això, davant moltes dificultats, s’intenta evitar els tractes diferenciats o, fins i tot, el reconeixement del diagnòstic ocultant-ho en general.
S’ha de tenir en compte, que igual que una persona amb miopia pot necessitar ulleres o lents de contacte per superar la seva dificultat. Un nen amb unes dificultats d’aprenentatge concretes, necessitarà determinades adaptacions formals i/o informals per poder aconseguir els millors resultats possibles. Amb això, no es pretén dir que és obligatori i necessari retallar el temari i/o els deures per poder obtenir el resultat òptim. Simplement petits recursos i/o adaptacions puntuals, podrien ajudar a millorar l’estat d’aquesta persona, i així poder avançar pels diferents graus del continu comentat anteriorment.
Per exemple, si un nen amb una dificultat lectora important se l’obliga a llegir en veu alta a classe, pot augmentar la seva ansietat, empitjorant el resultat i enfortint la seva dificultat. En canvi, si durant un període de temps més o menys limitat, se l’avisa sobre les lectures que farà en veu alta perquè se les pugui preparar a casa, es potenciarà la lectura i disminuirà l’ansietat, ajudant a que, a mesura que augmenta la seguretat, la dificultat lectora pugui anar disminuint per equilibrar-se amb el grup classe, sempre que s’estigui treballant de la manera adequada.
Aquest simple exemple, ens mostra la importancia de la intervenció conjunta entre pares i professors per al progrés adequat del nen.
S’ha de destacar que quan els pares tenen una por excessiva a l’etiqueta, mantenint d’aquesta manera el diagnòstic en silenci o evitant que el col·legi sigui partícip, dificulten, inconscientment els progressos del seu propi fill. D’altra banda, quan ens trobem amb professors que intenten evitar els tractes diferencials entre el propi alumnat, s’observa també un progrés més lent.
A nivell escolar, és important reconèixer que l’esforç, les ganes o la motivació de l’infant mateix estan marcats pels propis resultats. En jugar en desavantatge amb els seus companys de classe, el seu rendiment no és el desitjat i/o esperat per ell mateix. Per tot això, com a conseqüència habitual s’observa una disminució de l’esforç en general i pitjor rendiment a mesura que avancen els cursos.
En general, cal una actitud positiva per part de tot el món davant els trastorns d’aprenentatge i/o psicològics. No hem d’oblidar que el tracte que es rep de l’entorn pot ajudar a evolucionar dins el propi continu cap a dos pols. A més, en el cas dels més petits, el paper que exerceixen els adults potencia o dificulta la propia evolució positiva i / o negativa del trastorn i/o dificultats. Per això, el fet de negar-ho tendeix a tenir resultats més negatius que positius per a la persona que el pateix.
Per a més informació ens podeu escriure a info@centrepip.com
