No vull que la meva família pateixi

No vull que la meva família pateixi

A consulta en ocasions ens trobem amb adolescents que estan experimentant un gran malestar a nivell emocional però que no són capaços d’expressar-ho a les seves famílies per por a que aquestes pateixin.

A qui acostuma a passar? Quin és el perfil més habitual?

Tanmateix, acostumen a ser adolescents que no es valoren a si mateixes, és a dir, amb una baixa autoestima i que tendeixen a pensar que els seus problemes no són prou importants i, per tant, no han de preocupar els altres.

És molt freqüent trobar-nos amb perfils de noies molt exigents amb si mateixes però permissives amb els altres. És a dir, els hi costa posar els límits als demés així com reclamar el seu propi espai.

D’altra banda, mostren una percepció (errònia o encertada) de que els pares i les mares ja tenen prou problemes com per haver-se de preocupar per elles. Aquesta percepció o, fins i tot podríem dir creença, genera que no busquin el seu suport.

També es pot donar el cas de noies que pensin que la família a nivell emocional no està preparada per afrontar el patiment que elles tenen. El que tenen en comú ambdós casos és que es tracta d’adolescents que busquen protegir emocionalment les seves famílies i pensen que aquesta és la manera.

En resum, ens trobaríem:

  • Noies
  • Baixa autoestima
  • Exigents amb si mateixes
  • Amb baixa assertivitat o dificultat per establir límits als demes
  • Creença que els seus problemes no són importants
  • Percepció de que la família té prou problemes i/o no tenen prou recursos per acompanyar-les emocionalment.

Quines conseqüències té per a aquestes noies?

La conseqüència més immediata és la sensació de soledat, incomprensió i esgotament. El fet de no transmetre a les seves famílies el que els hi està passat les esgota ja que contínuament han de dissimular fent veure que estan bé o posant-se cuirasses. Aquesta repressió del malestar genera que a vegades puguin mostrar conductes que els altres no entenen i/o fins i tot es poden donar explosions emocionals o enuigs desproporcionats. Això desconcerta a l’entorn, que al no tenir informació no entenen les seves reaccions. Entrem a més en un cercle viciós en molts casos ja que després d’aquestes explosions és freqüent experimentar un alt grau de sentiment de culpabilitat.

No és infreqüent en aquests casos l’aparició d’autolesions per tal d’intentar mantenir a ratlla les seves emocions més intenses i el gran patiment que tenen i que oculten als seus pares i mares. Es tracta de noies que es senten molt soles, amb molta dificultat per demanar ajuda al seu entorn més proper. Això genera una sensació de desemparament que en la majoria dels casos acaba cursant amb simptomatologia depressiva i/o ansiosa.

Què podem fer des de casa?

Des de casa podem prevenir que es donin aquestes situacions de la següent manera:

  • Mostrant disponibilitat, és a dir, disposant d’espais comunicatius en els que les menors sentin que poden expressar-se i mostrar les seves preocupacions.
  • Deixant clar que per molta càrrega de feina o de preocupacions que puguin tenir els pares i les mares, sempre hi ha un espai per a ells i elles.
  • Mostrant que la vida dels fills i filles és important. Això implica mantenir actituds d’escolta activa quan aquests expliquin coses i intentar mantenir una actitud serena davant els conflictes o les dificultats que puguin experimentar. És important que els nois i noies no ens vegin desbordats ja que sinó serà difícil que sentin que podem ser un punt de suport.
  • Vigilar de no posar a sobre responsabilitats que per edat no els hi pertoquen i intentar-los mantenir al marge de les dificultats que poden tenir els adults i en els que ells i elles no poden fer res: dificultats a nivell de feina dels pares i mares, dificultats per assumir despeses del pis, conflictes amb familiars,… No es tracta d’amagar determinades situacions sinó de que els pares i mares mostrin als infants que aquest és un tema del que s’encarreguen ells i no aboquin les seves angoixes en els menors.
  • Treballant des de l’autocura, transmetent la importància de cercar espais de cura d’un mateix i de deixar-se cuidar pels altres.

Un cop identifiquem que les adolescents no expliquen el que els hi passa per por a que els pares pateixen, des de casa és important que es pugui parlar del tema, fent-les veure que els seus problemes importen i que estan allà per ajudar. També cal transmetre que en cap moment són una càrrega, al contrari, que com a pares i mares volen estar al seu cantó. Finalment, es poden posar en pràctica les pautes anteriorment descrites.

Per a més informació ens podeu escriure a info@centrepip.com.  

Deixa un comentari

Call Now Button